L'ultim tic tac

Foscor, molta foscor… filtrant-se dins el meu nas la obscuritat em domina, el coll em bull, la sang em crema, l’aire m’ofega… sento com corre lliure dins el meu cos apoderant-se de mi amb rapidesa. Se que no em queda temps, potser minuts, potser segons… no serveix de res aleshores pensar, no serveix de res esperar, és inevitable i no ho puc controlar. Per fi sento com els braços m’avandonen, com el cor es rendeix, com la raó em defug.
Ara si, veig el final.
Un esguinç, un trau en el pit s’obra de cop, però la pell tensa no cedeix davant la força que l’amenaça. Amb el seu últim tic-tac el rellotge marca l’hora i em deixa marxar, m’obra la porta que m’ha estat ocultant, i rere aquesta, ja m’espera ella impacient, amb capa negre i ulls de felí, es la mort, que marca el meu camí.